dilluns, 13 d’abril del 2015

Gente de bancos



Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
Jaime Gil de Biedma

En la placidez de un banco
contemplan la danza oscura
                        que trae el sol.
Huele a pino y a calma;
esperan la algarabía
     de los infantes
         que pronto saldrán de las escuelas
-"aquellas que no tuvimos", recuerdan-.

Ellas, que con pequeñas hazañas
hicieron a las mujeres 
                                libres,
ellas, que lucharon
en silencio por un parque en calma.



En la alegría de las mañanas
sin horas; 
      en los días del júbilo    
se olvidan de la espera
y descansan sus bastones.

Comentan el obrar de las palomas
por cuatro granos de maíz
     -"así nos hicieron un día", ríen-.

Ellos, que crearon oportunidades
cuando las sombras más
                        negras fueron.
Ellos, que trabajaron la tierra
    para los sueños de sus hijos.



A la gente de bancos,
a las arrugas sabias,
a quienes la historia no recuerda...
(que el lector escriba este verso).


dimecres, 1 d’abril del 2015

Als teus ulls; la màgia i el detall.

A Viro:
Admiro
la delicadesa tendre
quan els teus dits
transformen la natura
en un joc
-quanta màgia hi amagues?-

Envejo 
la teva mirada
         perduda
en la immensitat
d'un imaginari
de petites llums,
atrapades en mil
gotes d'aigua
- tanta màgia hi trobes!-

M'atrau 
l'alegria de 
descollonar-te 
de les coses quan toca,
i quan no.
Perquè sí,
perquè et ve de gust
- per què pensar-hi?-

La descaradura 
de mossegar-me
si et demano petons;

La descaradura
dels teus crits
si et demano silenci;

La descaradura
de no deixar de ser tu,
una princesa preciosa
que ens alegra l'existència
i ens revela la màgia
dels dies i els detalls
-perquè hi són-.